L’actor amateur, el becari del teatre

Les colles de teatre amateur mantenen vius el barris dels pobles i les ciutats

Pol Baraza

És molt fàcil dir que participar en una colla de teatre aficionat és tot un luxe. Però, quin és el rerefons d’aquestes colles? Perquè fan que l’ambient sigui únic? En definitiva, perquè ho qualifico de luxe?

D’entrada, és important i necessari fer una definició acurada de què ens referim quan parlem de teatre amateur, o teatre aficionat. Aquest adjectiu és préstec d’origen francès i admesa per al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i la Real Academia Espanyola (RAE). Prové de la paraula amaor, derivada del llatí amator (el que estima). El DIEC i la RAE utilitzen la paraula ”aficionat” per a explicar-ne el significat. Per al DIEC, aficionat és “que cultiva alguna activitat sense tenir-la per ofici”, mentre que per a la RAE és “que cultiva o practica, sin ser profesional, un arte, oficio, ciencia, deporte, etc.”. En les dues ocasions deixen clar que la persona que practica l’activitat no és professional i, per tant, no ha tingut una formació prèvia.

Des dels vuit anys que volto per damunt de l’escenari del teatre del meu poble i, probablement, és una de les millors decisions que he pres mai. Formar part d’una colla de teatre amateur és una feina poc reconeguda però per sort escampada per a tot el territori. “Treballar de forma desinteressada per a oferir continguts culturals al públic”, aquest és l’objectiu de les majories de les colles. De fet, una de les principals diferències entre el teatre professional i l’amateur és que uns s’hi guanyen la vida i els altres no. Els aficionats no s’hi guanyen la vida a nivell econòmic, però hi inverteixen moltes hores i guanyen cultura, un sector amb molta precarietat i víctima durant molts anys d’uns impostos culturals abusius que deixaven de banda a la meitat de la població perquè no es podien permetre anar a veure una obra de teatre amb majúscules (referint-me al teatre professional). Per sort i després de moltes reivindicacions del sector, es va aconseguir rebaixar al 10% l’IVA cultural (anteriorment estava al 21%).

En el teatre amateur, desenes i desenes de persones treballen sense cap formació prèvia per a tirar endavant un projecte teatral creat per gent del poble i per a la gent del poble (o ciutats, és clar). Tècnics de llum i de so que no han estudiat res d’aquest àmbit, directors i directores de teatre que l’any anterior eren actors de massa, actors i actrius que no s’han format, entre altres. Però totes aquestes persones comparteixen una única cosa que els manté motivats per a tirar endavant tots els projectes que inicien, la passió. Una passió compartida amb tots els del teu voltant. Una passió que et permet aprendre de forma autodidàctica una magnífica professió. Una passió que es converteix en un gran ventall d’emocions i sentiments. Una passió que per tastar-la, has de ser un autèntic “becari” cultural, entès com aquella persona que realitza pràctiques (en aquest cas teatre) amb l’objectiu d’incorporar-se i conèixer un món laboral.

El teatre amateur manté vius els barris dels pobles i ciutats. Espremem-lo al màxim, perquè l’experiència potser serà millor que la d’un espectacle professional.

Etiquetes: #Situació / #Opinió / #Actualitat / #Espai / #Teatre / #Amateur / #Afició