La vocació que supera obstacles

Set de cada 10 actors i actrius no poden viure exclusivament de la seva feina com intèrprets, un 65% treballen al voltant de tres mesos l’any i el 55% no guanyen el salari mínim interprofessional. Només el 2% superen els 30.000 euros. El 22%, entre els anys 2015 i 2016, no van treballar mai, i un 28% ho van fer únicament en un espectacle. Així ho afirmava Àlex Casanovas, intèrpret i president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, en el programa Per amor a l’art de Catalunya Ràdio. Aquestes xifres realistes i directes sobre la professió només es poden deixar enrere si la vocació t’empeny a pujar damunt un escenari.

El taboo de la formació actoral

Segons dades de l’Associació Catalana d’Escoles de Teatre, a Catalunya existeixen una vintena de centres especialitzats en la formació en interpretació de l’àmbit teatral. La majoria dels centres són privats, i l’únic de caràcter públic i que està gestionat per la Diputació de Barcelona és l’Institut del Teatre. Per accedir a un grau universitari, la majoria d’alumnes han de realitzar la selectivitat. En la formació teatral, passa una cosa semblant i és que en l’Institut del Teatre, per exemple, has de passar la seva prova d’accés.

En Raimon Molins és actor, director de teatre i professor a l’Institut del Teatre des del 2013, i actualment és Cap de l’especialitat d’Interpretació del centre. En declaracions a Fem Cultura, Molins explica que els estudis relacionats amb la interpretació no són complicats i es diferencien de la resta perquè “és una carrera holística”. Des del punt de vista de Molins, els factors que hi intervenen tenen a veure amb la maduresa personal, amb el punt de vista sobre el món i la vida”, afegeix. “No ha de tenir mandra d’entendre les raons econòmiques que mouen el món, les raons sanitàries en aquest moment, les raons filosòfiques”.

L’Institut del Teatre gaudeix de tres especialitats: Interpretació, Direcció i dramatúrgia i Escenografia. Tenir el títol de batxillerat o haver superat la prova d’accés a la universitat per més de 25 anys són els principals requisits acadèmics. Les proves d’accés estan formades per dos blocs, d’un total de 3 exàmens:

A l’escola privada Nancy Tuñón - Jordi Oliver utilitzen un sistema totalment diferent. La Marina Pinto, estudiant d’aquest centre, ha explicat a Fem Cultura com va ser el seu procés de selecció. “Les proves consisteixen en un “curset” de dues setmanes on et donen classe -pagant, òbviament- i els professors valoren la teva evolució i s’asseguren que t’adaptis als seus mètodes de treball”, explica. Hi ha molts mètodes per treballar la representació, a l’escola Nancy Tuñon treballen amb el mètode Stanislavski.

Per altra banda, Gemma Charines, actriu professional i professora de teatre, treballa amb mètodes molt diferents. “Veritat i moviment, aquesta és la fórmula màgica per fer un bon treball a l’escenari” declara a Fem Cultura. Durant la seva època de formació amb la professora Mercedes Boronat va conèixer el Keep Moving Method, el qual per ella “és quasi una manera de viure i veure la vida”. Això el que intenta transmetre dia a dia als alumnes que forma.

A part de les barreres d’entrada al mon de la formació actoral, existeixen també una sèrie de sacrificis personals als quals els actors se sotmeten dia a dia. “L’estar constantment descobrint-te a tu mateixa és una de les parts més difícils i gratificants. El teatre t’exigeix una contínua introspecció. [...] Moltes vegades no ens qüestionem les coses que ens passen fins que no arribem al límit”. Pinto actualment cursa el seu primer any a l’escola Nancy Tuñon i el canvi dels estudis universitaris a la formació actoral és molt notable. En aquesta nova etapa, el resultat del seu treball no és quantificable, no li arriba en forma de número, i això, de primeres suposa un impacte. “És difícil també desprendre’s d’aquesta idea tan arrelada a la societat de l’educació obligatòria, on quan falles ets un fracassat i quan aproves ets un campió. Aquí no funciona així, aquí quan més falles més aprens. Si no, de què serveix la formació?”, diu. En la seva opinió, una de les dificultats més presents és l’econòmica, atès que la majoria de centres són privats: “En certa manera, aquests estudis estan elititzats i sembla que només la gent que té diners suficients es pot permetre el risc d’estudiar això”, explica.

“L’estar constantment descobrint-te a tu mateixa és una de les parts més difícils i gratificants. El teatre t’exigeix una contínua introspecció. [...] Moltes vegades no ens qüestionem les coses que ens passen fins que no arribem al límit”

Tot i que la situació actual no és òptima, amb els anys ha millorat. “Les coses ara han canviat molt. La meva principal barrera va ser casa meva, els pares no entenien què volia dir ser actriu”, deia. Segons Charines, els estudis artístics, tot i que no gaudeixen de tota la normalització que haurien, no tenen tanta mala fama com abans: “A la meva època voler dedicar-se al teatre o al cinema era poc més que ser un perdut, un canalla, un drogoaddicte, no tenir un bon ofici, no mirar pel futur…” Tot i que té molt clar el que va haver d’afrontar de jove, compren que les arts escèniques encara estan molt infravalorades: “Són essencials per l'ésser humà; no les podem menysprear de cap de les maneres. Fer-ho és ser un ignorant”.

A Catalunya només hi ha dues escoles superiors d’art dramàtic: l’Institut del Teatre, públic, i l’escola Eòlia, privada. En declaracions a Fem Cultura, Joan Vall, cap de la Secretaria Acadèmica d’Eòlia, diu que la principal diferència és el preu. Un crèdit a l’Institut del Teatre té un cost de 32,18€, que multiplicat per 60 crèdits a l’any suma 1.930,80€. Per altra banda, el preu d’un curs a Eòlia és el triple que a l’Institut, 6.840€. Vall explica que els estudis artístics són cars, ja que per llei els grups han de ser reduïts, i les assignatures pràctiques han de tenir un màxim de 12 persones. Això ja marca una diferència amb altres carreres en les que en una aula poden arribar a ser 90 persones. Menciona, també, que no hi ha cap mena de subvenció a aquestes escoles a nivell d’ensenyament, fent que de per si el cost sigui més alt. Des d’Eòlia expliquen que les escoles no només es poden plantejar formar actors i actrius, s’ha d’apostar per formar tècnics en arts escèniques.

Un crèdit a l’Institut del Teatre té un cost de 32,18€, que multiplicat per 60 crèdits a l’any suma 1.930,80€. Per altra banda, el preu d’un curs a Eòlia és el triple que a l’Institut, 6.840€

El teatre amateur, l’altra via formativa

Hi ha una altra via formativa en el món del teatre que gaudeix d’una gran tradició en el sector, el teatre Amateur. Aquest mostra de manera directa a aquells que volen arribar a ser actors o actrius com és la professió; preparar-se un paper, pujar a un escenari, actuar davant del públic, etc. A Catalunya el teatre amateur “és immens”, tal com exposa Molins, les organitzacions d’aquest caire tenen una gran tradició en el nostre territori. La Federació de Grups de Teatre Amateur de Catalunya, per exemple, n’agrupa més de 300.

“És un caldo de cultiu meravellós per a tothom qui es vulgui iniciar en aquest món”, d’aquesta manera definia Jordi Soriano el teatre amateur en la seva entrevista per Fem Cultura. L’actor posava en valor aquest tipus de teatre, tot i l’existència de “molta gent que el menysté establint que és de poca qualitat”. Va ser, precisament, gràcies a aquest que als 12 anys es va enfilar en un escenari per primera vegada, enfrontant-se des de petit a la interpretació: “em vaig veure obligat a aprendre de cop”. Soriano establia que el pas pel teatre amateur, tot i ser molt enriquidor, no és imprescindible en la formació d’un actor o actriu.

Vall i Molins, tots dos relacionats directament amb el món dels centres formatius, s’allunyen del punt de vista de Soriano. Vall admetia que el teatre amateur “és fonamental, ja que la gent pot entrenar la professió quan potser encara no està preparat tècnicament per abordar un espectacle professional”. Molins, en canvi, defensa que “aquest tipus de teatre és la porta oberta al fet escènic, però no en la seva complexitat”.

L’aparició a múltiples sèries de televisió i les més de 200 obres de teatre que ha realitzat Jordi Banacolocha, però, mostren una realitat diferent: és possible arribar al món professional passant únicament pel teatre amateur. En una entrevista per la revista Entreacte explica com, després d’uns anys realitzant 14 obres amateur per temporada, va decidir donar una passa endavant i començar a col·laborar amb el grup Antifaz i amb l’Ou Nou. Anys més tard, aterra a TV3, on va participar a Plats Bruts i Nissaga de Poder. Tot i això, actualment la competència del sector ha augmentat davant la nombrosa aparició de centres formatius, públics i privats, en aquest sector.

Augmentar el currículum en un món inestable

En moltes ocasions, el simple fet de ser actor o actriu no et suposa gaudir d’una estabilitat laboral. Alguns mesos pots estar treballant en la producció d’una sèrie de televisió que et permetrà tenir uns ingressos, però un cop acabats els rodatges, tocarà buscar-se altres projectes. És bàsicament per aquest motiu, per la poca estabilitat laboral, que Molins va decidir crear la companyia Atrium. En una entrevista al Diari Ara, Molins explicava que la companyia “va sorgir de la necessitat de canviar de rols, de trencar amb el que semblava inamovible”. En declaracions a Fem Cultura, matisa que “em referia a un rol que té l’actor en el país”. Cada 4 o 5 mesos havia de canviar de feina i això suposava invertir temps en la recerca de nous treballs, i com a conseqüència “vaig haver de crear un espai i una estructura que em permetés fer això (trobar feina i oferir-ne)”.

El contacte amb el món de la interpretació li va venir per sorpresa. A l’escola on feia EGB va realitzar un taller de teatre amb l’actriu Mercè Lleixà. “Amb aquest taller em va agafar una revelació: de cop i volta em vaig sentir molt lliure i feliç”, explica. Després de parlar i demanar consells a Lleixà, Molins va iniciar els estudis a El Timbal i al Col·legi de Teatre. A finals del segon curs compaginava els estudis amb les classes de violí. Un dia, per casualitat, en sortir d’un assaig va adonar-se que estaven fent un càsting a una aula del costat. Molins va ser l’últim a entrar, i quan ja ho estaven recollint tot, els va suplicar que li deixessin fer la prova. La va superar amb èxit i va poder fer gira d’una obra de teatre a Madrid, amb companys com Julio Manrique.

Pinto va començar de molt jove amb els Pastorets del seu barri i des d'aleshores es va adonar que el camí que havia de seguir és aquest, el de la interpretació: “Allà va ser on em vaig enamorar de tot aquest món. Creu que existeix un gran ventall de prejudicis que afecten els estudiants i professionals del sector. “En el moment en què et planteges la formació actoral com una sortida professional i, sobretot, com la primera opció, és quan apareixen els problemes” El menyspreu, segons Pinto, també es veu reflectit en la dificultat que suposa estudiar una carrera d’aquestes característiques: “No és només sortir a l’escenari i actuar, és creure-s’ho”. Pinto va començar els estudis d’interpretació mentre estava cursant segon de periodisme. En el moment que va comunicar als seus pares que volia dedicar-se el 100% a la interpretació, va notar un menyspreu per part del seu entorn. Afegeix que a vegades és més complicat estudiar una carrera artística que una “convencional”, sense l’interès de menysprear-ne cap de les dues.

A l’Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio, els intèrprets Marta Bayarri, Mercè Pons i David Olivares reflexionaven sobre la dificultat de trobar feina, especialment en el món teatral. Pons, actriu de teatre, doblatge i televisió, advertia que “és un món molt complex i jo, a gairebé tothom que he vist, hi ha arribat de manera vocacional”, matisa. Ha estat durant llargues temporades a la televisió i el cinema perquè “realment al món del teatre no hi ha massa feina”, diu. En el cas d’Olivares, actualment actor al programa El Polònia de TV3, el seu pare li deia que es busqués “una feina de veritat”. Bayarri, que és actriu i productora de cinema, parla del concepte “segur” per a referir-se a aquella feina que et proporciona una certa estabilitat. Explica, a més, que sempre ha existit la idea de menysprear els estudis relacionats amb el món de la interpretació. Un món, que tal com relaten els estudiants i professionals, és molt inestable.

Altres enllaços d'interès:

• 'Tots els actors som grans egocèntrics' (La Veu)

• Jordi Banacolocha: «Viví una época en la que todo Sant Andreu era mi casa» (El Periódico)

• Entrevista Nancy Tuñón (Cadena La Ser Catalunya)

• Josep M. Pou: "Ser actor durant 50 anys m'ha ajudat a ser millor persona del que hauria estat fent un altre ofici" (Al Cotxe de TV3)

• Voler ser actor a Catalunya: paradoxes d'una il·lusió invencible (Telenotícies de TV3)

• Estudiar a Catalunya (Generalitat de Catalunya)

• L'ofici d'Actor (El Timbal)

Etiquetes: #Formació / #Actors / #Teatre / #Interpretació