Tancats per pandèmia

La COVID-19 s’estableix a l’estat espanyol acompanyat dels seus dos adeptes més fidels; la incertesa i la inestabilitat

Pau Sauri Soriano

Actualment a Espanya, a dia 30 de març, fonts oficials de l’estat confirmen 85.195 casos de la COVID-19, més de 7.340 morts a causa del virus i 46.617 persones hospitalitzades. El que es preveia com una grip lleu que no s’estendria fora del continent asiàtic, i que alguns van estar utilitzant els últims mesos com a contingut humorístic dels seus monòlegs, ha acabat esdevenint el motiu capital del segon estat d’alarma del nostre país.

Dades, hastags, comunicats oficials, gràfiques, mesures, tones d’informació, etc. Aquesta és la realitat que alguns estem vivint des de casa. Les parets de les nostres llars limiten i influencien la nostra visió dels fets, aïllant-nos així de tot el que esta passant. Hi ha gent que mor, repeteixo, hi ha gent que ja no hi és, gent que no té feina o no sap si la mantindrà, d’altra que en té massa i es veu exposada al virus dia a dia, avis i àvies aïllats, dones maltractades tancades a casa amb el seu agressor o, simplement, gent que es queixa i gemega pel fet de no poder sortir al carrer.

Aquest és el nostre present, encara que, a molts els espanta quin pot ser el nostre futur. Les situacions econòmiques d’alguns països europeus són tan crítiques que el Banc Central Europeu s’ha vist obligat a anunciar una compra de bons de l’estat valorada en 750.000 milions d’euros per tal d’estabilitzar l’endeutament i prevenir l’enfonsament d’aquests.

La situació està afectant i afectarà de manera severa a molts sectors. Encara que, com sempre, n’hi ha un del que la gent sembla que se n’oblida, la cultura. Aquest món, i més concretament el del teatre, són d’una fragilitat econòmica extrema. Només cal fixar-se en l’evolució dels nuclis culturals de grans ciutats com Barcelona per entendre que les coses ja no anaven massa bé. No només parlo de teatres que fan l’impossible per mantenir-se oferint preus competitius, parlo d’actors, companyies, tècnics, directors, guionistes, acomodadors, etc. Treballadors autònoms amb vocació i, segurament, amb sobresous que fan del teatre quelcom possible.

En un sector on el sou fixe o les nòmines sonen a xinès aquesta situació pot suposar, en molts casos, la fi de projectes o, fins i tot, de carreres. El que ens ha d’amoïnar no és el que pugui succeir durant aquest mes sinó durant els mesos que vindran; totes les funcions posposades, la inactivitat de l’estiu que s’apropa, ingressos amb els quals els treballadors comptaven, trencament de contractes, etc. En el teatre no només hi treballen actors i directors, hi ha una gran llista de feines que depenen de l’existència d’aquest i que el que està succeint els afecta directament. La pandèmia de la COVID-19 ha reforçat la incertesa que caracteritza al teatre i l’ha elevat.

En més d’una ocasió he vist a gent esperar ansiosa el dia en què el món del futbol torni a la seva normalitat, tranquils, hi tornarà. Preocupem-nos per tots aquells que tenen un futur incert i poc esperançador.

Etiquetes: #Situació / #Opinió / #Actualitat / #COVID19