Agnès Busquets: "Estem en una situació crítica perquè no sabem quan tornaran a obrir els teatres"

A causa del coronavirus, l'11 de març es va fer la primera i última funció al Teatre Borràs de l'obra en la qual treballa, "Pecats Imperdonable".

Agnès Busquets (Tarragona, 3 de novembre de 1976) és llicenciada en art dramàtic per l'Institut de Teatre de Terrassa. És actriu de teatre i ficció i fa més de quinze anys que imita personalitats públiques al programa "Polònia" de TV3, com per exemple la reina Letícia, l'alcaldessa Ada Colau o la periodista Susanna Griso. La comèdia i la Busquets van agafats de la mà des de fa molts anys, i reconeix que és un gènere que gaudeix molt. Es mostra crítica amb la situació econòmica i qualifica de "misèria" el pressupost cultural d'Espanya i Catalunya. Ens parla d'"Emergència escènica", un manifest que està a punt de fer-se públic i en el que es desitja un canvi de paradigma sobre la professió.

F.C: D’on neix la teva passió per les arts escèniques?

A.B: És una cosa vocacional des de petita. És des de sempre, la veritat. Suposo que és heretat que el meu avi també s’hi dedicava. Ell era actor i periodista. Jo el vaig conèixer com a periodista jubilat, però suposo que alguna cosa queda.

F.C: Has estudiat art dramàtic a l’Institut del Teatre de Terrassa. Quins records tens de l’etapa estudiantil? En alguna entrevista he llegit que va ser molt intensa.

A.B: Jo ho recordo com una etapa molt “xula”. Hi vaig entrar que no tenia ni els divuit anys fets. Vaig sortir del COU i vaig anar directe a petar a l’Institut. Venia d’una escola concertada que vaig fer de parvularis fins a COU. Estava una mica en una bombolla. Va ser molt “xulo” perquè em vaig topar amb el món, la realitat. Venia d’una ciutat petita com és Tarragona, amb un entorn molt protegit. I de cop i volta allò va ser molt intens en aquest sentit. El despertar de la primavera: conèixer diversitat de gent, realitats molt diferents i maneres molt diferents d’entendre el teatre.

Tu tenies el teu concepte abstracte de què era el teatre, i de cop allò es converteix en una cosa súper polièdrica. Vaig aprendre moltes coses, però penso que l’Institut estava molt fragmentat en aquella època. Jo crec que un actor no se’l pot ni se l’ha de fragmentar. Un actor ha de saber fer gest, ha de saber cantar, ha de saber fer text... I jo crec que és l’error de plantejament de l’Institut. S’hauria de fer tot i no que t’obliguessin a triar un recorregut. Jo vull ser actor! Si un dia vull fer text, faig text. Si un dia vull cantar, canto i si un dia he de fer “mimo”, doncs faig “mimo” (referint-se a la mímica).

Els actors americans i els anglesos i sobretot l’escola anglosaxona saben fer de tot. És flipant. Els veus fent un musical de l’hòstia, i després els veus fent un drama o una comèdia. Aquí se’ns encasella ja des de l’escola. I jo crec que és un gran error, perquè després ja t’encasellen des de fora.

F.C: Què significa per a tu el teatre?

A.B: Això és molt abstracte. És molt complicat de descriure perquè no vull caure en tòpics. És com una altra manera faceta de ser. Tu ets d’una manera sent ciutadà, amb un pensament social i polític, ets d’una manera sent mare, ets d’una manera sent parella... I també ets d’una manera sent actriu. És com una via d’escapament, de poder ser.

"Jo no sóc imitadora. Jo sóc una actriu amb unes actituds bones per fer paròdia dels personatges"

F.C: Com van ser els teus inicis?

A.B: La veritat és que va anar tot bastant rodat i vaig tenir sort en aquest aspecte. A l’Institut es fan uns tallers a finals de curs a quart. Un era el Bal Trap, de Xavier Durringer i dirigit pel Joan Anguera. El taller va agradar molt i el Centre Dramàtic del Vallès el va comprar. El mateix ens va passar amb el segon taller, dirigit pel Roberto Romei. Érem quinze o setze actors i vam fer una versió del Despertar de la Primavera barrejat amb el Rei Lear, i allò va ser preciós. La gent sortia plorant del taller. Aquesta també ens la va comprar el Centre Dramàtic del Vallès, i el vam representar a Terrassa i a la Cuina de l’Institut del Teatre Barcelona (una petita sala).

Paral·lelament, al ser de Tarragona vaig fer un càsting pel Col·lectiu Teatre Necessari Trono Villegas, aleshores dirigit per Oriol Grau i que és el que s’ha transformat actualment a la Sala Trono. En aquest càsting no em van agafar, però per la següent obra de teatre, sí. A nivell televisiu, es va fer un lligam entre Oriol Grau, Andreu Buenafuente (que també estava vinculat amb el grup Trono Villegas) i Rosa Andreu (ja que aleshores es feia 'Malalts de Tele'). En aquells temps jo feia figuracions a Plats Bruts (en aquell moment dirigit per Oriol Grau) i quan necessitaven actors a Malalts de Tele hi anàvem els de Trono. A partir d’aquí vaig conèixer en Toni Soler i ell va comptant amb mi en diferents projectes.

F.C: M’he estat informant i he vist que no t’agrada gaire que et tractin d’imitadora.

A.B: És el que et deia. A mi em diuen el primer dia d’entrar a l’Institut de Teatre que acabaré fent imitacions a un programa que es diu 'Polònia' durant 15 anys i faig: “perdona”. El Cesc Casanovas (actor del 'Polònia') i jo vam estudiar junts, i en David Olivares i en Xavi Serrano... És molta casualitat que tots acabem allà. En Cesc era l’imitador de la promoció, i et pixaves perquè desplegava aquell univers extraordinari que té ell. Però jo no anava imitant els professors ni molt menys. A mi no m’agrada l’encasellament. Jo no sóc imitadora. Jo sóc una actriu amb unes actituds bones per fer paròdia dels personatges.

Jo no sóc un Carlos Latre, que clava la veu, la prosòdia, que et fa una fotocòpia. Jo no ho sé fer això. Tu veus els meus personatges i les veus no s’assemblen.

F.C: Agnès, doncs jo crec que sí.

A.B: Doncs no en saps (riu). A 'Polònia' ens hem barrejat actors que tenim actitud per fer paròdia. Jo crec que l’imitador d’ara és el Pep Plaza, la resta venim del món de la interpretació i ens hem trobat en el fet que se’ns dóna bé això. Tenim gràcia, creem personatges i tenim uns grans guionistes.

"T’equipares amb altres països i és lamentable el que es dóna a la cultura aquí"

F.C: En la majoria de la teva trajectòria professional has treballat en l’àmbit de la comèdia. És amb el gènere que ets sents més còmode?

A.B: Suposo. És que no m’han donat opció de fer una altra cosa. És el que et deia, l’encasellament. M’hi sento còmode i m’encanta. Gaudeixo moltíssim, però no és fàcil fer comèdia. M’ha costat molt parlar com t’estic parlant. La comèdia sempre ha estat considerat el gènere menor. En el món de Hollywood, quants Oscars per comèdia s’han donat? Fins que no fas el gran paper dramàtic no se’t considera actor. I penso que això està molt mal entès. M’hi sento còmode, i benvinguda sigui (la comèdia), que és el que em dóna de menjar. Arriba un moment que la vocació es converteix en omplir la nevera.

Els actors Miquel Sitjar i Agnès Busquets a "Pel davant i pel darrera". Fotografia de Sheyla Butsems.

F.C: L’any 2019 el govern espanyol va destinar el 0,3% (953 milions d’euros) dels pressupostos generals de l’Estat a la cultura. A Catalunya el pressupost cultural segueix per sota el 0,1% del total. Quina crítica mereixen aquestes partides pressupostàries?

A.B: No sóc la millor parlant de política i economia. Et parlaré com “un soldado raso” i des del sentit comú. Crec que és una misèria. T’equipares amb altres països i és lamentable el que es dóna a la cultura aquí. Després, i amb aquesta situació que estem vivint, com sobreviu la gent al confinament? Em sembla una absoluta misèria.

F.C: L’11 de març vau fer la primera i darrera funció de “Pecats imperdonables” al Teatre Borràs. L’Estat d’Alarma us va obligar a cancel·lar totes les representacions. A Instagram vas dir que estaves “molt emprenyada” i afegies “Vull erradicar el virus, però fem-ho bé”. Quants de temps portaveu preparant l’obra de teatre?

A.B: Ens va costar molt. Va ser una funció complicada perquè amb el text original aquí no s’hauria pogut fer, amb unes bromes i una sèrie de coses que aquí no s’aguantaven. Vam estar molt de temps treballant amb la dramatúrgia i això ens va prendre molt temps d’assajos. Va ser una obra que ens va costar molt d’aixecar.

Portàvem tres prèvies a Vilanova del Vallès, era la quarta vegada que ho fèiem amb públic. Oficialment al Borràs vam fer una prèvia per cinquanta persones. És a dir, no era ni estrena. Va funcionar molt bé i la gent es “pixava”. En aquell moment hi havia teatres que deien “nosaltres obrirem un terç de la platea”. Perdona? O tanques o “te contagias. Punto”. Per això vaig escriure el “fem-ho bé” a Instagram.

"Està molt bé que vinguin companyies externes a fer coses, però aquí tenim molt talent que està aixafat i no se’l deixa sorgir"

F.C: Amb quina situació us trobeu ara mateix? Quan creieu que es tornarà a la normalitat?

A.B: Avui estic encesa. Hi ha un comunicat que es diu “Emergència escènica” i ha sorgit a títol individual de dramaturgs, escenògrafs, actors, actrius... Està escrit per tot el ventall de gent d’aquesta professió que no estan vinculats a cap associació ni ens públic. El nom ja ho diu, “Emergència escènica”, i es desitja un canvi de paradigma sobre com funciona la nostra professió. És a dir, que es democratitzi tot molt més.

Ara estem tots en una situació crítica perquè no sabem quan tornaran a obrir els teatres, les sales de concert, etc. Hi ha molta gent que viu d’això. Jo tinc la sort de l’audiovisual, que a veure també com se salva. Ahir (dijous 23 d'abril) ho parlàvem amb companys del Polònia, i ens preguntàvem com es planteja un audiovisual. Si es posa malalt un tècnic, el substitueixes. Però si es posa malalt un actor...

L’Associació d’Actors fa molt temps que estan parlant amb els polítics per donar solució a això. Cosa que està súper bé. Però estan enviant un contra comunicat dient: “ei, aquests de l’emergència escènica, qui són?”. L’Associació es pregunta per què no signem el comunicat, i no ho fem perquè anem tots a una. "Emergència Escènica" sorgeix de l’anonimat perquè es vol que sigui un comunicat de tothom. Estem fent un crit d’auxili, i hem d’anar tots a una. No és qüestió de posar pals a les rodes a ningú, el contrari. Els de l’Associació em diuen que estan fent accions, i jo els comento que la gent no se n’ha assabentat prou.

El manifest neix d’unes ganes de canvi de paradigma, de com és la professió i de com es reparteix el pressupost. Està molt bé que vinguin companyies externes a fer coses, però aquí tenim molt talent que està aixafat i no se’l deixa sorgir.

F.C: Qui t’havia de dir que faries el Polònia des de casa... Com ho portes?

A.B: Doncs mira, bé, em distreu (riu)

Foto: Polònia TV3

Foto: Polònia TV3

Foto: Polònia TV3

Foto: Polònia TV3

F.C: Ara se t’han solapat professions: actriu, càmera, attrezzo, maquillatge.

A.B: Com que venim de molts camps de batalla, es com tornar a recuperar quan feies animació. Jo vinc de fer molta trinxera. Quan començàvem ens fèiem el guió nosaltres, l’attrezzo, el maquillatge, vestuari... Et desperta molt la creativitat. A nivell mental és “xulo” perquè ens hi impliquem tota la família. És una manera divertida de passar una jornada. L’altre dia jo els vaig arribar a demanar als veïns que no fessin soroll perquè havíem de gravar al replà de casa i hi havia un veí que parlava per telèfon. El tio súper amable i jo disfressada de Ruscalleda. “Aquesta tia així demanant-me que calli” (riu).

"Tinc companys que estan amb una situació molt crítica. Si això s’allarga molt no podran pagar lloguers i hipoteques"

F.C: Tens la sort de treballar al Polònia i aconseguir uns ingressos econòmics. Hi ha molts companys teus que no passen per la mateixa situació.

A.B: Hi ha gent que està molt desesperada. Companys que estan pendent d’un ERTO, moltes parelles que els dos són actors i tenen fills, alguns que feien classes i ara no les poden fer... Tinc companys que estan amb una situació molt crítica. Si això s’allarga molt no podran pagar lloguers i hipoteques. El dia d’avui estic en una situació privilegiada. Tinc els ingressos del 'Polònia' i la meva parella té els ingressos de la ràdio. D’un dia per l’altre, això pot petar.

F.C: Països com França i Alemanya s’han mobilitzat per a destinar milions d’euros a la cultura arran del coronavirus. El Ministeri de Cultura espanyol ha confirmat que no hi haurà mesures específiques per al sector. Què n’opines?

A.B: L’"Emergència Escènica" va en aquesta línia. S’està negociant perquè això sigui diferent. Hi ha un percentatge molt baix que viu només d’aquesta professió. Imagina’t ara a partir d’aquest “follón”.

F.C: Per anar acabant, quin consell donaries a tots aquells i aquelles joves que s’estan iniciant en el món de l’espectacle?

A.B: Sempre dic el mateix, molta perseverança. Estem acostumats a tenir les coses molt ràpid, i en aquesta feina no és així i s’ha de picar molta pedra. I creure molt en el que fas. Per molts nos que tinguis, si tu creus amb el que fas acabaràs trobant una via de sortida. Si no hagués perseverat, no estaria vivint d’això.

F.C: Què t’agradaria que et preguntessin?

A.B: No ho sé (riu). Ara m'has deixat... És que m’han preguntat tantes coses.

Etiquetes: #Entrevista, #Actor/#Intèrpret, #Situació