Jordi Casanovas: “Hi ha molta bona fe amb moltes accions, però la realitat és molt més dura”

El dramaturg es mostra crític amb les decisions polítiques i la de les associacions

Fotografia: Albert Bertran

Nascut el 1978 a Vilafranca del Penedès, Jordi Casanovas va començar els estudis en telecomunicacions però al cap d’un temps es va adonar que aquesta branca no el fascinava i finalment es va decantar per les belles arts. Ha escrit una trentena d’obres teatrals i és fundador de la companyia i sala de teatre FlyHard, un projecte que va abandonar el 2013 per desavinences amb els socis. Ha estat l’impulsor del viral #CoronavirusPlays, una iniciativa basada en la creació i difusió de textos sobre el confinament.

F.C: Vas començar els estudis d’Enginyeria Superior en Telecomunicacions però finalment vas acabar decantant-te a les Belles Arts. A què es deu aquest canvi tan brusc, Jordi?

J.C: A “telecos” hi vaig estar cinc anys ben bons. Jo sempre havia pensat que les enginyeries eren la resposta a la meva inquietud d’inventar i crear món, i després em vaig adonar que no. Davant la possibilitat de canviar, altres àmbits com l’Institut del Teatre ho veia més complicat, l’Escola de Cinema la veia inassumible econòmicament i Belles Arts estava a prop de la facultat de Telecomunicacions i durant un any vaig mantenir les dues carreres, però finalment ja em vaig quedar a Belles Arts.

F.C: T’has format com a dramaturg a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Institut del Teatre. Com recordes aquesta etapa?

J.C: A l’Institut del Teatre vaig aprofitar per fer un parell o tres de classes com a oient i a l’obrador hi vaig fer tres o quatre cursos que em van anar molt bé per perdre la por. El fet de viure a Vilafranca del Penedès, no estàs ficant en el món teatral barceloní i tampoc el coneixes prou. Sentia, sobretot a l’inici, que era molt inaccessible malgrat que tenia molta afició a veure teatre. La meva afició va començar després de veure que telecomunicacions no era el meu lloc, i a partir d’aquí vaig pensar: “no sé fins a quin punt m’hi podria dedicar”. Anar a aquests cursos em va ajudar a perdre la por. L’important és agafar confiança, i evidentment em van donar confiança.

F.C: Has escrit una trentena d’obres teatrals. M’imagino que la característica principal dels dramaturgs és la imaginació.

J.C: Suposo que sí. És el que diem sovint, hem de ser antenes del que està passant i hem d’anar veient com ho transformem i com ho convertim en aquest art, que és el de la dialèctica i la dramatúrgia, i de ficar-nos a la pell de molts personatges. El meu punt de partida normalment és sempre buscar maneres de pensar que no acabo de comprendre i fer l’exercici de posar-me dins el cap d’aquesta altra persona. Efectivament, és un treball d’imaginació.

F.C: L’any 2006 fundes la productora teatral FlyHard i al cap de quatre anys obriu una sala al barri de Sants de Barcelona amb el conjunt de socis. Per a quin motiu vas decidir emprendre aquesta aventura?

J.C: La companyia tenia sentit per fer un projecte que tingués continuïtat. El primer treball van ser tres obres en un sol any. El que fèiem era definir un estil i la tercera obra ja es va poder fer a la Sala Becket, quan les dues primeres s’havien fet en una sala d’un aforament de vint persones. El canvi a fer la sala teatral es va dur a terme per diverses circumstàncies. La companyia es va reformular. Havíem tingut una parada important el 2009 en la que havíem de redefinir com havíem de ser.

Teníem la sala d’assaig i vam platejar-la com una sala a l’estil argentí, a més quan hi havia una situació tan gran de crisi i els marges dels altres teatres privats era molt petit. L’aposta va funcionar molt bé i va permetre definir un estil que ara ja està molt relacionat amb la sala.

"Hi ha models molt antics i es necessita una reformulació amb gent molt més jove".

F.C: El novembre de 2013 vas abandonar l’empresa per “desavinences ja insalvables” amb la resta de socis de l’empresa. Els objectius del grup no acabaven de quallar?

J.C: Van ser moltes circumstàncies, tant personals com empresarials. Els vincles forts d’amistat fan que algun moment donat, com també ha passat amb altres fundadors que han deixat la sala, sigui inevitable. Allò que diuen: “la confiança fa fàstic”. S’havia d’agafar distància i mantenir una relació sana.

F.C: Com veies la situació del teatre a Espanya i Catalunya abans de l’excepcionalitat que es viu?

J.C: En general, estem patint durant diversos anys la finalització d’una era que s’inicia fa quaranta anys, en què moltes persones joves, entre poc més de vint anys i trenta, van iniciar molts projectes, des de teatres públics, privats, empreses, productores companyies... Van sorgir en el moment de llibertat: s’acaba la dictadura, s’inicia un nou territori fèrtil i tot això va florir molt, i just ara estem vivint les acaballes. Això fa que companyies, productores i teatres que han tingut aquesta capacitat de reformar en l’àmbit teatral català i espanyol s’estiguin envellint amb molta gent amb ganes de jubilar-se, amb ganes de descansar i plegar... Hi ha models molt antics i es necessita una reformulació amb gent molt més jove.

F.C: Parlem una mica de diners. L’any 2019 el govern espanyol va destinar el 0,3% (953 milions d’euros) dels pressupostos generals de l’Estat a la cultura. A Catalunya, el 2019 el pressupost cultural seguia per sota l'1% del total. Quina crítica mereixen aquestes partides pressupostàries?

J.C: No acabo de ser mai partidari de criticar les partides generals perquè no són unes decisions polítiques sinó socials. Carreguem una sèrie de defectes que ens porten a donar un poc valor a l’àmbit cultural. Probablement l’àmbit de la cultura té part de culpa, però és un mal endèmic social. Evidentment, són pressupostos que comparats amb alguns països són patètics i amb altres seran millors. D’alguna manera aquest tipus de percentatge defineix el global de països amb el que et trobes. No estem en la millor posició possible.

F.C: Ens toca viure una pandèmia que afecta molts sectors, el de la cultura n’és un d’ells. El teatre seguirà amb la mateixa normalitat que abans quan tot això acabi?

J.C: Tot depèn de què considerem per “acabar”. Quan arribi una vacuna, segurament es recuperarà la normalitat. Però si aquesta vacuna arriba al cap d’un any i mig o dos s’hauran deixat moltes derrotes i pèrdues pel camí i un sector completament desfigurat. La meva part negativa és que possiblement es continuï amb una precarietat encara molt preocupant.

"Quan anem a un teatre i està buit, ja patim una pèrdua de part d’aquesta experiència".

F.C: El 6 de maig s’estrenaria al Teatre Borràs la comèdia negra Sopar amb batalla, però a causa de l’Estat d’alarma no serà així. Quina previsió heu fet l’equip i amb quina situació us trobeu tots els companys i companyes?

J.C: Vam arribar a assajar una setmana per videoconferència. Vam tenir una mica d’il·lusió, però vam tenir clar que no seria viable. Vam optar per reubicar-ho en unes dates de tardor i ara haurem d’esperar si és possible. Ho veig complicat. L’espai i les dates les tenim, però el terç de l’aforament serà una situació bastant suïcida.

Casanovas i l'equip de "Sopar amb batalla" reunits en una videotrucada. Fotografia extreta de El Periódico.

F.C: L’ambient serà una mica fred.

J.C: L’espectador teatral vol anar a trobar-se i compartir amb més públic. Quan anem a un teatre i està buit, ja patim una pèrdua de part d’aquesta experiència. No crec que vingui de gust a massa gent anar a teatres mig buits. M’agradaria equivocar-me, però la mesura d’un terç d’aforament portarà a un zero real de l’aforament.

F.C: En l’inici del confinament vas impulsar per Twitter el #CoronavirusPlays, en què animaves als dramaturgs i dramaturgues publicar monòlegs sobre el que senten i viuen aquests dies. Quina ha estat la rebuda que ha tingut la iniciativa?

J.C: Molt bé. Els primers dies va ser una allau de textos i era divertit per veure amb els diferents estats d’ànims pels quals passaven els que ho estaven escrivint i després com ho transmetia qui ho grava en vídeo. Personalment penso que ha anat perdent sentit. Tot tenia com un impuls inicial d’aquest punt optimista: a veure si era possible realment que en tres setmanes es pogués acabar tot. No és així i l’àmbit teatral i les arts escèniques està molt tocat. Estem parlant d’un mes i mig que tots els sous han estat absolutament anul·lats. Penso que no és moment de compartir per les xarxes material per a la gent, sinó d’ajuntar-nos perquè estem aïllats i molt poc units.

F.C: Ets signant d’Emergència Escènica, el manifest que ha sorgit de l’anonimat i reclama responsabilitats a les administracions públiques. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) i Con Arte diuen que la informació que es dona no és certa.

J.C: Penso que l’Associació d’Actors ha presentat un paper patètic. Què no és cert del que diu en aquell manifest? No es diu cap dada i diu que les institucions no estan fent prou. Ells poden pensar que estan fent molt, però personalment com a dramaturg l’Associació d’Actors no està fent res per a mi. Em sembla patètica i ridícula la contestació de l’Associació. Sembla que hi hagi la sensació que perden el protagonisme. Durant uns dies han pogut parlar amb el ministre i s’han sentit importants quan és una associació que pinta bastant poc. Han fet el ridícul buscant el focus.

F.C: Països com França i Alemanya s’han mobilitzat per a destinar milions d’euros a la cultura arran del coronavirus. El Ministeri de Cultura espanyol ha confirmat que no hi haurà mesures específiques per al sector. Què n’opines? Creus que les negociacions que esta portant a terme les associacions tindran algun fruit a nivell econòmic?

J.C: L’Associació d’Actors no està negociant en nom de ningú, ella forma part de ConArte i aquesta forma part de cinquanta-dues associacions diferents. Que el sector faci una crida no em sembla excloent del que pugui negociar diverses associacions unides. No s’aconseguirà cap tipus d’ajuda extra. Estem donant per bo declaracions com les de la Consellera de Cultura dient que es compromet a destinar tot el pressupost a ajudar la cultura en crisi. És una definició de l’absurd. És a dir, “tots els diners que anàvem a destinar en cultura, hem decidit que els destinarem en cultura”. Em sembla que només per dir això estan fent el ridícul.

No hi haurà més ajudes perquè hi haurà altres sectors que tindran un impacte molt més econòmic, com per exemple el turisme, que està igual d’afectat que nosaltres i podrà fer una pressió molt més gran. En canvi, nosaltres ens estem trobant amb teatres públics i municipals que tenen diners per a fer despeses i no n’estan fent perquè els ajuntaments els han bloquejat perquè “ja que no hi ha activitat, no gasteu”. Tota aquesta despesa podria estar recolzant a tot aquest sector, però el que es fa és suposar que vindran més diners quan sabem, històricament i per totes les proves possibles, que no vindrà ni un sol cèntim més. Quan una Consellera et diu “gastarem tots els diners en cultura per a dedicar-la a la cultura”, en el fons t’està dient que hi haurà retallades. Hi ha molta bona fe amb moltes accions, però la realitat és molt més dura.

F.C: Del 2009 al 2012 has estat professor de dramatúrgia a l’Institut de Teatre. Quins consells donaves als teus alumnes per tal de ser bons professionals?

J.C: Els consells que sempre m’agrada donar és que es posin a prova i no es quedin amb plans teòrics. Si tenen obres de teatre, que les escriguin, les posin en marxa amb companys i que estrenin, que és quan se n’aprèn més. S’aprèn a base de veure la relació i la resposta del públic.

Etiquetes: #Entrevista #Situació