Jordi Soriano Pons: “He fet de tot i mai m’he tancat cap porta per poder viure del que m’agrada fer”

Fem Cultura
24 abr 2020
11 Min. de lectura

Actualizado: 22 may 2020

La passió de l'intèrpret per la seva feina l’ha ajudat a assolir el seu màxim objectiu, viure de l’Art. Passant per televisió, cinema, ràdio i teatre als seus 41 anys.

Font: Jordi Soriano Pons

Avui a Fem Cultura parlem amb Jordi Soriano Pons, intèrpret Català format a l’escola “Estudis de teatre” de Berty Tovías que porta rondant per la professió fa més de 20 anys. La seva filosofia laboral, com ens explica en l’entrevista, l’ha ajudat a aglutinar experiència en gairebé tots els àmbits existents de la interpretació. Actualment forma part de la companyia que va ajudar a crear, Impro Barcelona, i col·labora al famós programa de TV3 Polònia i al Versió de Rac1. De la mateixa manera, anys enrere, va arribar a participar en projectes com A monster calls, la pel·lícula de Juan Antonio Bayona, o en programes de televisió com el que va protagonitzar amb Ivan Lavanda i Margalida Grimalt a Televisió Espanyola, Leonart.

FC: Mires enrere, després de tota la teva trajectòria, com valoraries la teva carrera laboral?

J.S: Variada, molt variada. La meva experiència i trajectòria m’han permès comprovar això que diuen a vegades que la sort és un factor decisiu en la feina dels actors. Sempre he tingut l’oportunitat de poder fer moltes coses diferents acompanyat de grans professionals del sector al meu costat que m’han anat enriquint al llarg dels anys. Crec que sóc un afortunat.

FC: A l'endinsar-te en aquest sector laboral tan característica per la seva inestabilitat, quines eren les teves expectatives, els teus objectius?

J.S: Vaig començar de molt jove amb diferents ambicions i imatges preconcebudes al cap sobre com podria ser aquesta feina. A mesura que vas treballant d’actor, però, t’adones i vas veient com funcionen les coses. De la mateixa manera que en el món del futbol o dels periodistes, per exemple, en el món de la interpretació hi ha moltes “lligues”. A vegades quan et truquen de la tele o fas alguna cosa al cinema jugues a primera divisió, i d’altres et toca tornar a primera regional.

No obstant això, la meva ambició principal quan vaig començar era pagar el lloguer i les factures per tal de poder emancipar-me fent el que m’agradava. Aquestes són expectatives assolides, ja que actualment he pogut formar una família i he passat de pagar el lloguer a la hipoteca, encara que, evidentment un sempre troba noves ambicions professionals que s’alimenten en anar treballant i aconseguint noves feines. La meva participació en la ràdio, per exemple, era quelcom que mai havia tingut present fins ara farà 3 anys quan vaig descobrir aquest món, i que també és una manera d’interpretar. Aquest és un dels factors que més m’agraden d’aquesta professió, tens moltíssimes eines i camps per treballar. Clarament si les meves expectatives haguessin estat treballar exclusivament al Teatre Nacional o a TV3 realment ho hagués tingut molt pelut, però les meves expectatives sempre van ser, i són, poder viure de la interpretació. Mai m’he tancat cap porta.

FC: Consideres que el teatre amateur és una fase per la qual tot futur actor ha de passar per a poder convertir-se en professional?

J.S: Molta gent a vegades pensa que el teatre amateur no té prou qualitat però penso que a Catalunya, que és l’entorn que conec, aquest tipus de teatre és un caldo de cultiu meravellós per a tothom qui es vulgui iniciar en aquest món.

En el meu cas quan vaig començar a cobrar del teatre vaig deixar enrere el món amateur. Des del meu punt de vista hi ha una gran diferència entre aquests dos tipus de teatre i és l’entrenament dels actors i les hores que li dediques. En el teatre amateur estàs 2 o 3 mesos assajant per a fer dues o tres funcions, en canvi, en el món professional, et prepares per fer la mateixa funció 6 o 7 cops per setmana. L’entrenament en aquests casos canvia molt. Jo no era millor o pitjor actor depenent de quin tipus de teatre fes, evidentment, però al llarg dels anys vaig anar adquirint coneixements i experiència que em van enriquir molt com a professional.

I responent a la pregunta: no, no crec que el teatre amateur sigui imprescindible. Crec que és una manera molt bona de començar a fer teatre. És com si vols ser ebenista i comences a treballar en una fusteria; t’ajuden a familiaritzar-te amb les eines, aprens conceptes bàsics, mètodes de treball, etc. Fins que acabes fent una cadira. D’aquesta manera quan comences a treballar ja saps per on va la cosa. Deixant de banda aquest símil, jo conec a molta gent que no ha passat pel teatre amateur i ha acabat establint-se en el món professional; ja sigui perquè van començar de molt joves, venien de la televisió, de l’institut del teatre o d’altres escoles.

"Molta gent a vegades pensa que el teatre amateur no té prou qualitat però penso que a Catalunya, que és l’entorn que conec, aquest tipus de teatre és un caldo de cultiu meravellós per a tothom qui es vulgui iniciar en aquest món"

FC: Quan t’hi vas iniciar i quin paper hi ha jugat a la teva carrera?

J.S: Per mi poder passar pel teatre amateur sempre ha estat quelcom molt positiu, perquè el fet de trepitjar un escenari i experimentar el que suposa estar davant del públic és una cosa que les classes de teatre no et poden ensenyar.

Jo vaig començar als 12 anys. El que va succeir és que a causa del meu físic, com semblava més gran del que era en realitat, en lloc d’estar amb el grup infantil em van passar directament al grup dels juvenils. Això va fer que m’espavilés i hagués de fer i aprendre coses que no em tocaven. És graciós perquè aquesta és una dinàmica que s’ha anat repetint al llarg de la meva carrera, en moltes ocasions m’han escollit per fer papers d’edats més avançades que la meva.

FC: L’any 2006 vas protagonitzar un programa educatiu a televisió Espanyola Leonart, el 2014 vas formar part de la pel·lícula un Monstre em ve a veure, actualment treballes a TV3 i Rac1. Són mètodes per poder seguir fent teatre o, són mons que a nivell interpretativament t’atrauen més?

J.S: Del món de la interpretació m’atrau tot. Com a espectador prefereixo el cinema o la televisió per exemple, em fascina les coses que és fan en ficció per la tele. Com a actor, el teatre. Malauradament el cinema i la televisió et donen més diners, això sí. Però també es pot viure del teatre si et saps administrar. Al 2005 amb la companyia d’en Toni Alba vaig començar a treballar de manera continuada fent gira i temporada per Catalunya, y del 2008 al 2014 vaig tenir la sort d’actuar al Teatreneu de Gràcia fent una mitjana de 6 funcions a la setmana, és a dir, durant molts anys vaig gaudir pràcticament d’un sou fix gràcies al teatre. Em considerava un funcionari de l’humor.

Sí que conec el cas de gent que es pot permetre treballar de tant en tant al teatre per plaer perquè la televisió i el cinema els dóna certa estabilitat. En el meu cas a mi em dona de menjar tot. Per això deia que soc molt afortunat, perquè tinc l’oportunitat de treballar com a intèrpret de moltes maneres; faig teatre per empreses, he fet classes com a professor, treballo en la meva companyia d’improvisació Impro Barcelona, publicitat, etc. Tant de bo algun dia pugui destriar entre projectes, però de moment el meu sou surt de la suma de totes les feines que faig com a autònom i contractat.

Jordi Soriano a Polònia. Font: Xarxes socials programa de televisió Polònia.

FC: En alguna ocasió t’ha abandonat aquesta bonança laboral en el món de la interpretació?

J.S: No, la realitat és que si jo hagués de deixar de treballar d’actor no tindria experiència gairebé en cap altra àrea. Jo em vaig pagar els estudis de teatre fent de dependent i tot just després d’obtenir la meva titulació d’art dramàtic vaig començar a fer bolos fent teatre infantil en campanyes escolars.

Sempre hi ha moments en què tens menys feina i he estat a l’atur en alguna ocasió. Però ocasions per treballar no falten, per exemple, les campanyes de Nadal, on pots fer de patge, de Rei Mag o de Pare Noel o fins i tot d’arbre de Nadal explicant contes. Per mi tot això està vinculat amb el món de la interpretació, de la mateixa manera que quan he hagut de fer animació al carrer o animació improvisada. No és una feina diferent del que fas al Teatre o la televisió. Canvia el context i el públic. He fet de tot i mai m’he tancat cap porta per poder de viure del que m’agrada fer. Aquestes feines no deixen de ser vies interpretatives les quals he pogut explorar.

FC: Com a actor la teva feina és anar trobant oportunitats, càstings, bolos, però, com va ser fer el pas endavant amb el teu grup de companys i formar la vostra pròpia companyia?

J.S: Tot va ser un cúmul de circumstàncies. La companyia d’Impro Barcelona va néixer perquè els meus companys i jo portàvem treballant molts anys al Teatreneu de gràcia sota el paraigua de Planeta Impro fent Impro Fighters o Impro Show. Des del nostre punt de vista les condicions laborals de les quals gaudíem no eren les més adequades i, després d’intentar negociar amb el cap de la companyia i no aconseguir el nostre objectiu, vam decidir formar la nostra pròpia.

L’objectiu des d’un inici, a part de poder tenir unes condicions laborals més adients, era deixar de banda els jocs d’improvisació, que és el que portàvem fent tots aquells anys, i apropar aquesta tècnica a una posada en escena més teatral, més elaborada. Ens venia de gust tirar endavant un projecte amb una aposta clara, fer teatre improvisat, no tan sols improvisar. D’aquesta manera, des que vam abandonar el Teatreneu el 2014, hem estrenat un format teatral gairebé cada temporada, de vegades més d’un. Portem estrenats 8 espectacles.

Equipd d'impro Barcelona. Font: Web oficial d'Impro Barcelona.

FC: Al formar part d’Impro Barcelona també t’has vist involucrat en el procés creatiu de desenvolupar nous espectacles, com s’afronta la creació d’un contingut que ha de tenir aires de novetat i, sobretot, agradar a la gent.

J.S: Quan un fa teatre la fita principal ha de ser agradar a la gent, ni jo ni cap dels components d’Impro Barcelona hem cregut mai en la idea de fer el teatre que ens agradi només a nosaltres i després veure si a la gent li interessa o no. El que sí que intentem fer, sobretot, són coses amb les que ens ho passem bé dalt de l’escenari. No és la primera vegada que he fet teatre de creació. Vam tenir companyia pròpia amb els Trotam Teatre, en aquest cas, però, ens vam enfocar al teatre de gest.

La creació d’obres sempre s’aborda de la mateixa manera, algú, ja sigui un dels meus companys o jo, decideix quin tema vol abordar o quina història li agradaria explicar i en funció de quin sigui aquest concepte comences a muntar la peça. Penses en els personatges que hi poden participar, quina és la història, que vols explicar i després hi vas incorporant més elements.

En canvi quan creem espectacles d’improvisació no seguim exactament la mateixa metodologia, el que fem és crear l’embolcall de l’espectacle, ja que el contingut encara no existeix. A Catch Boom Punch, un dels nostres espectacles, vam establir un univers on hi tenia lloc un circ psicodèlic amb els seus personatges, les seves feres i el seu domador, i a partir d’aquest món articulàvem la improvisació.

També hi ha hagut ocasions en què he adaptat obres ja escrites. En aquests casos has de fer la feina de dramaturg partint d’un text base ja existent. Recordo una vegada que vaig haver d’adaptar els tres mosqueters a només 4 actors o amb els Trotam Teatre quan vam explicar contes de terror per nens i nenes, el procés creatiu és sempre diferent, únic i dur.

Jordi Soriano (dreta) i Albert Requena (esquerra) en la funció de Trotamteatre

Contes per a nens valents.

FC: Aquestes experiències t’han fet pensar a deixar els escenaris per dirigir o crear alguna obra?

J.S: Precisament això és quelcom que vaig fer al principi de la meva carrera, just acabant els Estudis de teatre. Un grup de companys de l’escola del Berty van decidir posar en escena un recull de contes d’Edgar Allan Poe. Aquella va ser l’única ocasió en què vaig dirigir i adaptar una mateixa obra en solitari, a partir d’aquell projecte tot el que he “dirigit” ha estat sempre de manera col·lectiva.

Sí que és un món que em crida l’atenció i de fet, ara mateix estic fent un projecte on dirigirem i escriurem a dues mans, si tot va bé, però sincerament, gaudeixo molt més fent d’actor. Quan fas de director tens petits moments de satisfacció en què, per exemple, observes com diàlegs o trossos de l’obra en què hi havies treballat tant funcionen i agraden, veus com allò que havies dissenyat dins el teu cap s’està duent a terme. En canvi com a actor quan acabes la funció i reps l’ovació del públic o vius la reacció immediata d’aquest davant la teva interpretació, és, per mi, realment el cucet i l’encant d’aquest món. En la improvisació aquesta sensació és encara més bèstia, treballes amb el buit i amb la complicitat del públic constant.

Ser actor de teatre té una cosa que ni la televisió ni el cinema tenen, en teatre tens la resposta immediata i viva del públic, veus com riu de manera espontània, com s’emociona. És més, a vegades depenent de qui t’estigui mirant la resposta serà una o una altra, encara que tu facis el mateix. L’espectador dels diumenges, per exemple, sembla que estigui mig adormit i sempre has de batallar perquè reaccioni. Quan fas cinema o televisió l’experiència és més freda. A vegades pot arribar fins i tot a ser frustrant, perquè poden donar per bona una presa que tingui una il·luminació millor o el so sigui més nítid, tot i que des del teu punt de vista, d’altres eren més bones interpretativament parlant.

"Quan fas cinema o televisió l’experiència és més freda"

FC: Pregunta obligada, encara que ens agradaria fugir del moment en què estem vivint, ens és impossible. El món de la cultura s’ha vist directament interpel·lat amb la convocatòria d’una vaga de 48h el passat dia 10 d’abril. No obstant això, més tard l’associació d’actors la va desconvocar. Quina és la teva opinió?

J.S: Sincerament aquests dies he estat parlant amb algun company de professió i fins i tot entre nosaltres hi havia divisió. Entenc que la cultura no pot ser una riquesa apta només per a alguns, tot i que els preus del teatre molts cops no ajuden, però penso que la nostra obligació és intentar seguir connectats amb els espectadors. També entenc a tots aquells que defensen que no podem permetre que la gent s’acostumi a consumir cultura de manera gratuïta. Jo tinc fe en el públic de teatre i cultura en general. Tinc la sensació de què cada cop és més conscient que ha de pagar per poder consumir diferents continguts i accés a una cultura.

FC: En el món de les sèries i el cinema és una idea que sí que s’està normalitzant, però tu, que has treballat amb mètodes com la caixa inversa, creus que succeeix el mateix en el món del teatre?

J.S: Penso que en aquests casos encara falta una mica de cultura de teatre o, si més no, que hi hagi una consciència de tota la feina que hi ha darrere de les obres. Quan fem taquilla inversa sí que hi ha gent que paga el mateix que pagaria en una taquilla convencional, aquesta és la idea, però després també hi ha gent que et paga 1 o 2 euros per una funció de més d’una hora en què tenies a la platea rient i gaudint. A mi, sincerament, no m’entra al cap que algú sigui capaç de pagar només dos euros per veure una funció de teatre i després deixar-se 7 o 8 euros en una copa, sense protestar.

No obstant això, m’agrada pensar que la gent tornarà a estar amb nosaltres i valorar la nostra feina. Per això els actors i actrius hem d’estar presents de la manera que sigui, i dit això, no sé si fer una vaga era la millor manera de conscienciar al públic.

FC: No creus que aquesta iniciativa arrossega problemàtiques molt anteriors a les que ha ocasionat la pandèmia?

J.S: Totalment, per això et parlo de la meva experiència agredolça amb la taquilla inversa. Crec que la gent no té consciència de tota la feinada que hi ha darrere, i no només parlo d’actors i actrius, parlo de; la gent que fa la producció dels espectacles, la que fa el manteniment del teatre, els tècnics, etc. Hi ha un munt de gent treballant en tots els espectacles més enllà dels que veus una hora o hora i mitja dalt de l’escenari.

També crec que per part de l’estat s’hauria d’ajudar a aquesta conscienciació cultural dedicant més ajudes i finançament a la cultura, per tal que aquesta estigui a l’abast de tothom. Sense ajudes ni consciència no hi haurà acomodadors, gent que faci venda online, actors, actrius, vestuari, perruqueria, maquillatge i una llarga llista. No hi haurà gent que pugui fer del teatre i la cultura una realitat.

Galeria d'imatges Jordi Soriano Pons: